Joc i àmbits de desenvolupament infantil

El desenvolupament de les diferents capacitats bàsiques dels infants mitjançant l’activitat lúdica s’entén d’una manera global i integrada.
Els diferents àmbits s’interrelacionen contínuament, de manera que el desenvolupament en l’àmbit afectiu influeix en el psicomotor, el psicomotor en el social, el social en el cognitiu, i viceversa. Es tracta d’un engranatge en el qual tots els àmbits interactuen amb tots.

Àmbit psicomotor
Les relacions entre joc i desenvolupament psicomotor són les més clares i menys discutides entre els diferents especialistes del desenvolupament humà i, a la vegada, les que han ocupat menys espai en les seves investigacions empíriques.
Des de l’observació es pot comprovar que el nadó, des de molt petit, realitza jocs de moviments que duu a terme de manera repetitiva i involuntària i que, a més, el satisfan extraordinàriament.
Per realitzar aquests jocs, al començament s’ajuda dels reflexos amb què neix i de les possibilitats del seu to muscular, és a dir, del seu propi cos.
Paral·lelament en el temps i en l’espai apareixen les figures humanes, entre les quals la de la mare i la del pare; les ganyotes i carantoines de les seves cares fan riure al nadó, el qual intenta imitar-les una vegada i una altra.
Dins l’escena hi apareixen una gran quantitat d’objectes, gairebé infinits i canviant, que es mouen, fan soroll, són de colors, i que el nadó s’esforça a tocar, agafar, manipular i, sobretot, obté un gran plaer al posar-se’ls a la boca.
Tots aquests estímuls que arriben a l’infant de manera global afavoreixen la integració de les sensacions visuals, auditives, tàctils o motores a escala cognitiva, mitjançant la qual s’aconsegueix el desenvolupament perceptiu i dels moviments.
Aquest moviments, gràcies a la maduració muscular i al desenvolupament psicomotor, serà cada vegada més elaborat i complex, i progressivament el podrà realitzar de manera involuntària, més autònoma i coordinada.
Tots els jocs psicomotors que el nadó realitza de manera espontània fomenten l’adquisició d’un control cada vegada més gran de les parts del cos: controlarà la postura amb un redreçament progressiu de la columna vertebral, augmentarà la força de les cames fins a aconseguir que l’aguantin dempeus i, finalment, aconseguirà l’equilibri i la marxa.Comença d’aquesta manera una de les aptituds fonamentals del moviment intencional: la deambulació.
Quan passa això, quan l’infant ja camina, se li presenta tot un món per investigar: tot és imitable, tot és fantàstic, tot és desitjable. L’activitat lúdica li permetrà satisfer aquesta curiositat per l’univers, abastar-lo, dominar-lo; tot plegat contribueix a una adaptació adequada a l’ambient físic i social que l’envolta.

Àmbit cognitiu
L’àmbit cognitiu, al contrari que l’àmbit psicomotor, ha estat objecte de nombroses recerques per part de diversos autors.
El nadó des del bressol, fa una sèrie de moviments continus que l’ajuden a avançar en les percepcions i la coordinació motora.
Aquest progrés és possible perquè l’infant aprèn, grava en la seva ment uns esquemes d’acció que li permeten repetir els moviments amb un grau de perfeccionament cada vegada més elevat.
L’assimilació dels esquemes d’acció suposa el començament en el construcció de les estructures bàsiques del coneixement. Per elaborar estructures adients cal la mediació externa de l’àmbit social, ja sigui mitjançant els adults o iguals, i la valuosísima aportació del llenguatge, d’objectes i de símbols.
A més a més, és del tot imprescindible que els infants visquin aquestes activitats com a plaents, de manera que s’estimulin a repetir-les una vegada i una altra.
Aproximadament a partir dels dos anys es produeixen dos avenços qualitativament molt significatius en l’àmbit cognitiu:

o L’aparició del joc simbòlic: amb aquest joc comença la possibilitat de procedir a una representació interna, tant de si mateix com dels objectes que no estan presents en l’espai circumdant.
o El domini del llenguatge: en aquest aspecte cal destacar dues consideracions: L’infant està preparat per augmentar de manera espectacular l’adquisició d’un gran nombre de paraules i millorar la sintaxi.L’infant té més necessitat de comunicar-se amb els iguals i amb les persones adultes, la qual cosa li permet, mentre juga, poder-se expressar verbalment.

Així doncs, en aquesta edat, mitjançant el joc simbòlic i l’ús de les representacions lúdiques, els infants poden expressar-se lliurament i assimilar noves experiències, mostrar les vivències, percebre el món que els envolta i desenvolupar constantment la imaginació i la creativitat.

Àmbit afectiu
Quan el nadó neix, la seva capacitat de supervivència per ell mateix és nul·la. Depèn totalment de les persones adultes: necessita que l’alimentin, que el rentin, que li procurin el descans, però sobretot, i com a eix principal al voltant del qual giren totes aquestes activitats, li cal afecte.
L’afecte és imprescindible per al desenvolupament i l’equilibri emocional de la persona durant tota la seva vida, però és sobretot a la infantesa que la manca d’afecte, encara que sigui parcial, determina de manera molt negativa la futura personalitat.
No és sorprent que sigui en l’àmbit de les activitats lúdiques on es perfilen gairebé totes les relacions i els contactes afectius. Per a la majoria de mares, pares i educadors en general, aquestes activitats són les que faciliten l’apropament necessari per establir els vincles d’afecte en l’entorn del nadó. Fins i tot sense ser-ne veritablement conscients, juguen contínuament: quan els somriuen o els posen cares serioses, quan s’amaguen i apareixen en el seu camp visual, quan els acaricien i els fan petons mentre els canvien els bolquers, etc.
L’infant va assimilant aquests continus jocs, els quals li permeten atribuir qualitats, sentiments i comportaments a les persones i als objectes del seu entorn de cada dia.
El tracte emocional que el nadó rep dels seus cuidadors més propers durant els primers mesos s’amplia enormement quan es comença a relacionar amb altres adults o iguals. Les noves relacions l’ajuden a compartir vivències i experiències. L’infant deixa de ser el rei de la casa, la diana de l’afecte, i s’enfronta a un món on els seus sentiments competeixen amb els sentiments dels altres, de manera que comença a ajustar el seu món i les seves vivències al món i les vivències dels altres.

Àmbit social
“La socialització és el procés pel qual els individus, interaccionant amb els altres, desenvolupen les maneres de pensar, sentir i actuar que són essencials per a la seva participació eficaç en la societat”.
En aquest món social hi ha una manera de procedir i unes normes preestablertes que l’infant viu de manera poc coherent, fins i tot caòticament al començament, perquè moltes de les pautes socials li són incomprensibles i, a més a més, les ha d’anar aprenent globalment.
La socialització de l’infant comença amb la interacció amb l’adult. L’infant, mitjançant jocs compartits, es comunica, espera el moment en què són cobertes les seves necessitats i somriu si han estat satisfetes al seu gust, o expressa la seva insatisfacció, fins i tot plora, si no ho han estat com ell esperava. La persona adulta, per la seva banda, reforça i ajusta les respostes de l’infant amb les seves interaccions. Mitjançant aquestes interaccions compartides per ambdues parts, de forma lúdica, l’infant va aprenent maneres de comportament i de descobrir-se a ell mateix.
Comença així un procés de desenvolupament social que dura tota la vida de l’individu i que es manifesta a dos nivells:
o Individual: l’infant va conformant la seva personalitat i el concepte de si mateix mitjançant el contacte amb els altres.
o Col·lectiu: va teixint una xarxa de relacions personals que l’ajudaran a adaptar-se i integrar-se socialment.
La maduresa social que permet relacionar-se de manera plena i ajustada amb els altres només s’aconsegueix a una edat determinada (algunes persones no l’assoleixen mai), però això depèn de l’ambient i del clima afectiu en què l’infant es desenvolupa, sobretot durant els primers anys de vida.
A partir dels dos anys aproximadament, els infants comencen a ampliar els seus contactes socials. En aquest moment educadors i educadores han de tenir molt clar que el joc serveix d’instrument per introduir-los en el món de la socialització.